17/03/2013 - Marató de Barcelona

Bon dia!!!!

Ja ha arribat, avui és el gran dia...la meva segona marató, i aquesta vegada a casa.

Començar, no comença bé el dia. Des d’ahir que els nervis són a flor de pell, no per la cursa en si, sinó per l’estat del genoll esquerra, que des de la marató de Berlín, està força tocat.

Ahir la Thais, la meva fisio ( www.fisioterapiagaudi.com ) , una professional excel·lent, em va posar les bandes de kinesio, per poder intentar fer la marató. Em va fer assegurar-li, que en cas de dolor, pararé si o si, ja que la ruptura del tendó rotulià és una lesió seria de veritat. Així que, una vegada posades, cap a casa i a descansar.

Avui ens hem llevat amb un bon ruixat i això de que plogui no em fa massa il·lusió, perquè sí, no farà calor,però si està mullat, no és massa còmode córrer.

Baixo a buscar en Martí i marxem cap a Pl. Espanya, on ens trobarem amb en Pedro i en David. D’aquí a unes hores passaré per aquí ( i de fet no veuré ni el rètol ) i no vull deixar de fer-me la foto.

El guarda roba està molt ben organitzat i en un tres i no res, ja som a fora escalfant, sota un nou ruixadet.

Degut a les lesions, cap d’ells acabarà, però una vegada apuntats, no es volen perdre la sortida i uns kilòmetres d’aquesta cursa.  Aprofito, i li pispo a en Pedro el seu garmin, estri que m’ha anat perfecte i que em plantejo seriosament adquirir.

I arriba l’hora!!! Com sempre, sortides esgraonades i ens toca esperar uns minuts però finalment arranquem.

 

Enfilem Creu Coberta a bon ritme i Crta. De Sants. Quan ens apropem a Avgda. Madrid m’acomiado d’en Martí, ja que com que no acabarà, ja tenim clar que tenim objectius diferents i, amb bon criteri, no vol forçar per si els genolls el castiguen.

Els primers 10 km. passen molt ràpid i amb un ritme molt proper al previst. Em trobo còmode, noto el genoll però no fa mal, així que endavant.

Baixant pel c/Tarragona, cantonada amb València, saludo a la Carme, amiga de la família des de fa quasi 40 anys. Feia força que no ens veiem i han estat uns instants molt bonics.

Avancem per Gran Via, Psg. de Gràcia, Rosselló, Sardenya i girem a València. Aquí tinc el primer punt de contacte amb ma germana, que em establert 4 punts al llarg de la cursa per saludar-nos i, amb el dit polze, indicar-li el meu estat, bàsicament del genoll. Ens veiem, picada de mans i polze clarament enlaire.

Vaig molt bé, ens apropem al 19 i el ritme continua dins del previst. Aquí em trobo la Cristina, la ex-monitora de running del Duet. Fa uns 200 metres amb mi, perquè espera una amiga i em desitja sort fins al final, tot aconsellant-me guardar forces.

Passem la mitja i comença la veritable cursa. Primer avituallament amb bossetes de gel, i n’agafo dues, amb l’estratègia de prendre’l als 20,  27 i als 35.

Al gir de Meridiana amb València, segon punt de contacte amb la Patrícia i de nou, polze enlaire i picada de mans. Hi ha una aglomeració de públic impressionant, i en aquesta ocasió, està sent un estímul molt i molt important.

Baixem a buscar Gran Via, Rambla Prim i Diagonal en sentit ascendent, cap a la Torre Agbar. Un nou avituallament complet, amb fruita, fruits secs i begudes. Un tram amb gotet d’avellanes, nous i ametlles, però no m’acaben de caure del tot bé, així que, prou fruits secs. I arriba la primera punxada. El genoll avisa que ja portem molts kilòmetres i sembla que ja en té prou. Pocs metres més endavant, la segona i ja no veig clar acabar, així que decideixo passar l’Agbar i si arribo a Marina, parar a casa la Patrícia. A l’Agbar tenim el tercer punt de contacte i ara el polze indica que la cosa no rutlla. Està ple de gent, molta més que l’any passat i l’ambient és excel·lent, però tal i com m’explica ma germana a l’acabar, en aquest punt he passat amb molt mala cara, sobretot, preocupat pel genoll.

Seguim fins a Diagonal Mar, Taulat, Selva de Mar i Garcia Faria. A l’arribar a l’Atenea, no puc deixar d’entrar-hi i fotre-li un crit a l’Àlex, que està al telèfon, però que a tingut el detall, a quarts de 8, d’enviar-me un whatsapp per desitjar-me sort.

Lateral de la ronda i Marina. Som al 35 i passo per casa la Patrícia i l’Enrique i aquí hi és ell, esperant al lloc habitual. El veig en la distància, alço braços , em veu i també fem una picada de mans. Això està arribant al tram final, el mur no apareix i continuo marcant un ritme força constant. Girem a Pujades i trobo la Patrícia al darrer punt. Ja vaig cansat, normal, però el polze torna a marcar amunt i es bon senyal. Costarà, però això ja no s’escapa.

Uns metres més endavant, la Rachel i en Rodri també em saluden i em donen la darrera empenta que em cal per seguir endavant. Al girar Lluís Companys hi ha una quantitat de públic que no m’hagués imaginat mai. Aquesta quantitat de gent, amb una bona cridòria, continua fins a Plaça Catalunya.

Per un moment, semblem atletes professionals esperonats pel públic del carrer. Salvant les distàncies, puc entendre com d’emocionant pot ser per als professionals que la gent els animi al llarg de les curses, ja que l’estímul que proporciona és difícil d’explicar amb paraules.

Girem cap a Portal de l’Àngel. Baixant per aquí, i ara amb poca gent, prenc consciència completa del ritme que porto. No accelero, no el canvio, ja que aquest ritme em portarà fins al final. Visualitzo el poc més de 3 kilòmetres que em queden, fa molta estona que no miro el crono, ja que ara el temps no importa i no tinc cap referència de com vaig.

Passeig Colom, Plaça del volcà i el tram final, el temut Paral·lel. Conscient que vaig bé, dintre de les circumstàncies, segueixo marcant el mateix ritme, sense afluixar. Mentalment faig preparat per aquests 2 darrers kilòmetres, no paro ni a l’avituallament i avanço corredors constantment. Ja fa uns quants kilòmetres que hi ha gent amb rampes, gent que s’atura i al Paral·lel, això s’accentua.

Ja tenim les tanques, molta gent, Plaça Espanya a pocs metres i el gir, últims metres. Apreto tot el que puc, això ja està, m’envaeix una alegria immensa i creu-ho la meta!!!!! La Marató de Barcelona ja és un fet!!!!!

I el crono???? Impressionant, tal i com va passar ara fa un mes a la mitja, nova millor marca de la Marató, 3:35:07!!!!!

Estiro una mica, es posa a ploure i marxo cap al guarda roba per recollir-ho tot.

En Pedro, en Martí i en David han fet els kilòmetres que tenien previstos i amb sensacions prou bones, tret d’en Martí, que els genolls no l’han deixat fer tot el que hagués volgut.

Em salten llàgrimes. Tanta tensió acumulada, tants dies sortint a entrenar, el genoll al límit però amb un objectiu molt clar, acabar la segona marató. L’objectiu l’he assolit i amb un resultat molt i molt bo. He rebaixat la marca de Berlín en 12 minuts i he acabat en millor estat, no puc demanar més.

Ha estat una cursa fantàstica, carregada d’emocions i que ha acabat de la millor manera que avui podia acabar.

Fins aviat!!!

Km5  Km10  Km15  Km20  1/2  Km25  Km30  Km35  Km40  Final Temp Acumulat 00:25:38 00:50:46 01:16:05 01:40:56 01:46:17 02:05:43 02:31:26 02:57:38 03:23:45 03:35:07 Posició 6487 6331 6104 5932 5910 5776 5570 5297 4902 4511

Km0-5  Km5-10  Km10-15  Km15-20  Km20-25  Km25-30  Km30-35  Km35-40  40-Final 00:25:38 00:25:09 00:25:19 00:24:51 00:24:48 00:25:43 00:26:13 00:26:07 00:11:22 00:25:38 00:50:46 01:16:05 01:40:56 02:05:43 02:31:26 02:57:38 03:23:45 03:35:07

24/02/13 - MaraTest de Badalona (30Km)

Bon dia!!!!

06:00 i tornem a iniciar la rutina d’aquestes darreres setmanes. Mai havia fet tanta cursa en tant poc temps i s’està convertint en rutina.

Fa molt de fred. Hem enganxat el cap de setmana més fred de l’hivern i ahir, al voler sortir a estirar les cames uns quants quilòmetres, em vaig trobar una estampa poc, molt poc habitual a casa.

Anirem a Badalona, en Martí i jo, en transport públic i haig de sortir aviat de casa per anar a buscar-lo.

Són les 7:05 i surto abrigat com mai i tot i així tinc fred. Quina mandra marxa a córrer en aquestes circumstàncies, però una vegada fet, sempre val la pena haver sortit del llit per fer el què volem fer.

El trajecte fins a Badalona el fem relativament ràpid, amb Renfe via Sagrega i enllaçant amb la línia 10 del metro, una part del que serà la futura ( ves a saber quin any ) línia 9 que portarà fins l’aeroport. És una línia a molta profunditat, totalment automatitzada, amb combois sense conductor i andanes amb doble mampara, per fer coincidir les portes del metro amb elles.

Arribem no massa sobrats de temps i aquesta vegada, la tercera visita al lavabo l’haig de fer aquí, en un d’aquells provisionals de plàstic que hi ha al carrer....còmic, però real.

Costa molt escalfar, tots tenim cara de fred, i les indumentàries són de ple hivern. Avui no m’ho penso i em deixo posada la samarreta de màniga llarga per sobre, en previsió de poder treure-me-la, si s’escau i em poso el parell de guants que ens van donar a la cursa de St. Antoni, vist que pateixo de fred a les mans, sempre que començo les tirades.

Fem quatre passes aquí i allà i es fa ràpid l’hora d’anar a la sortida. Està força mal preparat i ens permet entrar per la mateixa línia de sortida i com que està ple, ens quedem a menys de 3 metres de l’arc, ja que no podem retrocedir més.

S’endarrereix la sortida, segons diuen per manca de confirmació de la Guàrdia Urbana, però finalment arriba i sortim.

El recorregut seran dues voltes al mateix circuit, cosa que a mi, personalment, no m’entusiasma. 
Els inicis són oberts, per carrers en polígons plens de basars xinesos de venda a l’engròs. No portem ni 1 quilòmetre, que necessito treurem la màniga llarga i els guants. Amb l’ajuda d’en Martí, i sense aturar-nos, em quedo en màniga curta i llest per córrer els 29 restants tal com toca....hahaha.

Creuem la via el tren pel pont elevat i veiem la banderola dels 3:30. No vull que m’avanci i m’acomiado d’en Martí seguint a un grupet que va a bon ritme.

El recorregut va prop de platja, força distret i fora de ciutat, que comença a agradar-me molt.  Anem a un ritme al voltant dels 5’ però estic còmode , la banderola continua a la mateixa distància i m’animo.

Arribats al terme municipal de Montgat, fem mitja volta. En aquest tram del recorregut, els corredors en ambdós sentits ens veiem i pocs minuts després el canvi de sentit, i acompanyant la banderola dels 3:30, en Martí i jo ens saludem. El veig content, sense cara d’anar forçat i amb aspecte de gaudir i no puc deixar de somriure, ja que m’agrada veure’l de nou fent quilòmetres. ( En Martí i jo em fet força quilòmetres d’entrenament junts. Em va animar molt quan vaig patir la lesió del tendó i va estar allà en els meus primers entrenaments de recuperació. Hem compartit curses i el fantàstic viatge a Berlín, per la marató, com podeu veure a les cròniques anteriors. )

Casualitats de les curses, enganxo a una parella que recordo de la setmana passada, la Carola i en Xavi, que marquen un ritme alt, però amb un tarannà de no fer res. M’agrada veure’ls córrer, ho fan fàcil i els pregunto si, efectivament, són els de la setmana passada i m’ho confirmen. Vaig amb ells fins acabar la primera volta, amb ritme per sota dels 4’50’’ i arribats a l’inici de la segona volta, i tal i com m’havien avisat, canvien el ritme i comencen a allunyar-se.

Repertir la volta no es fa tant incòmode com pensava, però mantenir el ritme si...hehehe. En l’avituallament de la platja enxampo un noi donant gels i no m’ho penso dues vegades, malgrat la recomanació de no fer experiments en cursa, ja que jo no en prenc mai.

Els primers instants l’estómac sembla no agradar-li massa, però deu minuts més tard això ja ha passat.

Tornem a fer el canvi de sentit, i la banderola dels 3:30 és un pèl més lluny que abans...fantàstic. I en Martí???? Haurà afluixat el ritme, que és molt alt per ell en les circumstàncies actuals. Banderola de 3:45 i tampoc. Mal presagi. La de 4:00 i no l’he vist. Bé, ens haurem creuat sense veure’ns o li ha passat quelcom.

Els darrers 5 quilòmetres se’m fan llargs, sensació com la de Granollers i que ja conec. Sort a això, i conscient d’estar pagant un preu alt per l’excés d’eufòria en la primera volta, em concentro a intentar no baixar el ritme i veure passar els km.

En més d’una ocasió reclamo al públic que ens animi, que és ara quan realment fa falta.

Darrera recta, menys d’un quilòmetre i això està fet. A menys de 200mts i veient l’arc d’arribada, em fot un crit en Martí per donar-me ànims. Està ja abrigat, amb la bossa, senyal que s’ha hagut d’aturar...ja m’ho explicarà.

Aturo crono en 2:27:00, tres minuts per sota del millor escenari previst, però molt conscient que aquest no és el ritme de la marató, sinó, si que sabré, i de debò, que és el mur i patir durant 10 interminables quilòmetres.

Em retrobo amb en Martí que m’explica que als 16, el genoll no l’hi ha permès continuar. No és un bon senyal i ho reconfirmarà el dilluns, la visita al metge que l’hi prescriu repòs. Em sembla que em quedo sòl per la marató. Ja ho veure’m.

Saludo a en Xavier Bonastre, del qual n’he descobert el bloc fa poques setmanes i el felicito pel mateix, ja que m’agrada força. És un paio simpàtic i molt agradable i referma la boníssima impressió que ja en tenia d’ell, només de veure’l a TV3.

L’experiència del MaraTest ha estat positiva. N’he tret bones conclusions, he fet més quilòmetres a les cames i he passat un bon matí, malgrat el sobre esforç i la lesió d’en Martí.

Fins aviat.