Bon dia!!!!
06:00 i tornem a
iniciar la rutina d’aquestes darreres setmanes. Mai havia fet tanta cursa en
tant poc temps i s’està convertint en rutina.
Fa molt de fred.
Hem enganxat el cap de setmana més fred de l’hivern i ahir, al voler sortir a
estirar les cames uns quants quilòmetres, em vaig trobar una estampa poc, molt
poc habitual a casa.
Anirem a Badalona,
en Martí i jo, en transport públic i haig de sortir aviat de casa per anar a
buscar-lo.
Són les 7:05 i
surto abrigat com mai i tot i així tinc fred. Quina mandra marxa a córrer en
aquestes circumstàncies, però una vegada fet, sempre val la pena haver sortit
del llit per fer el què volem fer.
El trajecte fins a
Badalona el fem relativament ràpid, amb Renfe via Sagrega i enllaçant amb la
línia 10 del metro, una part del que serà la futura ( ves a saber quin any )
línia 9 que portarà fins l’aeroport. És una línia a molta profunditat,
totalment automatitzada, amb combois sense conductor i andanes amb doble
mampara, per fer coincidir les portes del metro amb elles.
Arribem no massa
sobrats de temps i aquesta vegada, la tercera visita al lavabo l’haig de fer
aquí, en un d’aquells provisionals de plàstic que hi ha al carrer....còmic,
però real.
Costa molt
escalfar, tots tenim cara de fred, i les indumentàries són de ple hivern. Avui
no m’ho penso i em deixo posada la samarreta de màniga llarga per sobre, en
previsió de poder treure-me-la, si s’escau i em poso el parell de guants que
ens van donar a la cursa de St. Antoni, vist que pateixo de fred a les mans,
sempre que començo les tirades.
Fem quatre passes
aquí i allà i es fa ràpid l’hora d’anar a la sortida. Està força mal preparat i
ens permet entrar per la mateixa línia de sortida i com que està ple, ens
quedem a menys de 3 metres de l’arc, ja que no podem retrocedir més.
S’endarrereix la
sortida, segons diuen per manca de confirmació de la Guàrdia Urbana, però
finalment arriba i sortim.
El recorregut seran dues
voltes al mateix circuit, cosa que a mi, personalment, no m’entusiasma. Els inicis són oberts, per carrers en polígons plens de basars xinesos de venda a l’engròs. No portem ni 1 quilòmetre, que necessito treurem la màniga llarga i els guants. Amb l’ajuda d’en Martí, i sense aturar-nos, em quedo en màniga curta i llest per córrer els 29 restants tal com toca....hahaha.
Creuem la via el
tren pel pont elevat i veiem la banderola dels 3:30. No vull que m’avanci i
m’acomiado d’en Martí seguint a un grupet que va a bon ritme.
El recorregut va
prop de platja, força distret i fora de ciutat, que comença a agradar-me
molt. Anem a un ritme al voltant dels 5’
però estic còmode , la banderola continua a la mateixa distància i m’animo.
Arribats al terme
municipal de Montgat, fem mitja volta. En aquest tram del recorregut, els
corredors en ambdós sentits ens veiem i pocs minuts després el canvi de sentit,
i acompanyant la banderola dels 3:30, en Martí i jo ens saludem. El veig
content, sense cara d’anar forçat i amb aspecte de gaudir i no puc deixar de
somriure, ja que m’agrada veure’l de nou fent quilòmetres. ( En Martí i jo em
fet força quilòmetres d’entrenament junts. Em va animar molt quan vaig patir la
lesió del tendó i va estar allà en els meus primers entrenaments de
recuperació. Hem compartit curses i el fantàstic viatge a Berlín, per la
marató, com podeu veure a les cròniques anteriors. )
Casualitats de les
curses, enganxo a una parella que recordo de la setmana passada, la Carola i en
Xavi, que marquen un ritme alt, però amb un tarannà de no fer res. M’agrada
veure’ls córrer, ho fan fàcil i els pregunto si, efectivament, són els de la
setmana passada i m’ho confirmen. Vaig amb ells fins acabar la primera volta,
amb ritme per sota dels 4’50’’ i arribats a l’inici de la segona volta, i tal i
com m’havien avisat, canvien el ritme i comencen a allunyar-se.
Repertir la volta
no es fa tant incòmode com pensava, però mantenir el ritme si...hehehe. En
l’avituallament de la platja enxampo un noi donant gels i no m’ho penso dues
vegades, malgrat la recomanació de no fer experiments en cursa, ja que jo no en
prenc mai.
Els primers
instants l’estómac sembla no agradar-li massa, però deu minuts més tard això ja
ha passat.
Tornem a fer el
canvi de sentit, i la banderola dels 3:30 és un pèl més lluny que abans...fantàstic.
I en Martí???? Haurà afluixat el ritme, que és molt alt per ell en les
circumstàncies actuals. Banderola de 3:45 i tampoc. Mal presagi. La de 4:00 i
no l’he vist. Bé, ens haurem creuat sense veure’ns o li ha passat quelcom.
Els darrers 5
quilòmetres se’m fan llargs, sensació com la de Granollers i que ja conec. Sort
a això, i conscient d’estar pagant un preu alt per l’excés d’eufòria en la
primera volta, em concentro a intentar no baixar el ritme i veure passar els
km.
En més d’una ocasió
reclamo al públic que ens animi, que és ara quan realment fa falta.
Darrera recta,
menys d’un quilòmetre i això està fet. A menys de 200mts i veient l’arc
d’arribada, em fot un crit en Martí per donar-me ànims. Està ja abrigat, amb la
bossa, senyal que s’ha hagut d’aturar...ja m’ho explicarà.
Aturo crono en
2:27:00, tres minuts per sota del millor escenari previst, però molt conscient
que aquest no és el ritme de la marató, sinó, si que sabré, i de debò, que és
el mur i patir durant 10 interminables quilòmetres.
Em retrobo amb en
Martí que m’explica que als 16, el genoll no l’hi ha permès continuar. No és un
bon senyal i ho reconfirmarà el dilluns, la visita al metge que l’hi prescriu
repòs. Em sembla que em quedo sòl per la marató. Ja ho veure’m.
Saludo a en Xavier
Bonastre, del qual n’he descobert el bloc fa poques setmanes i el felicito pel
mateix, ja que m’agrada força. És un paio simpàtic i molt agradable i referma
la boníssima impressió que ja en tenia d’ell, només de veure’l a TV3.
L’experiència del
MaraTest ha estat positiva. N’he tret bones conclusions, he fet més quilòmetres
a les cames i he passat un bon matí, malgrat el sobre esforç i la lesió d’en
Martí.
Fins aviat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada