Bon dia!!!!
5:45. Sona el despertador. Salt del llit i cap a la dutxa, que hem de baixar a esmorzar. L'hotel fa avui un desplegament especial i obre el restaurant a les 6 del matí per als atletes, amb esmorzar especial, que inclou pasta, molta fruita i la part habitual.
Ha arribat el dia. Fa un any que ens vam apuntar per participar a la Marató, moment on encara no podia córrer, per culpa de la lesió. Han passat moltes hores d'entrenament, patiment, eufòria i cansament, però d'aquí a poc més de 3 hores, es donarà la sortida....quins nervis!!!!
6:15. Baixem a esmorzar. No m'atreveixo amb la pasta, ja que, tal i com es recomana, no cal fer experiments el dia de la cursa, no sigui cas que hi hagi quelcom que no es posi bé, i en aquest cas toqui córrer, però no precisament cap a la meta...hahaha.
Així, un bon vol de muesli amb iogurt i un parell de talls de pastís casolà, molt bo, amb gust a plàtan. En Martí carrega més el plat, ell sap de què va això i la resta d'atletes mengen moltíssim, entre plàtans, fruita, entrepans, muesli....serà bo això de menjar tant???
M'acabo el vol i en Martí m'anima a menjar-ne un altre, davant la meva sorpresa. Reticent, li faig cas, ja que 4 hores corrent consumeixen molta energia, bé, tota l'energia del cos, per tant, cal donar-li tota l'energia possible, que segur que farà falta.
7:45. Com ja és habitual, després de les entrades i sortides al bany, els peus i mugrons protegits i "uniformats", marxem cap al punt de trobada de tots els atletes.
Fa una mica de fred, però menys del previst. Tenim un cel completament blau i s'anuncia un dia magnífic per poder córrer.
Hi ha atletes per tot arreu. De tots els carrers apareixen i tots en la mateixa direcció. Em sorprèn el gran silenci que hi ha, malgrat els centenars de persones que caminem junts. Cares serioses, concentrades, que recorden que som a un esdeveniment festiu, però molt seriós.
Arribem al parc, on hi ha unes grans tendes instal·lades, a mode de guarda-roba, ordenades per dorsals. Deixem les nostres bosses i intentem escalfar una mica, però es fa difícil, ja que cal anar cap a la recta de sortida, que aquí sí hi ha molta gent.
Ens tapem una mica, continua fent una mica de fresca i entrem a la línia de sortida. L'emoció ens embriaga...som a punt per la marató.
El següent vídeo és de pèssima qualitat, enregistrat amb el mòbil. Cal girar el cap, o la pantalla..hehehe, però és el clar exemple de la nostra excitació.
La recta de sortida és llarguíssima, i si no alço la ma i poso la càmara, no veig pas on és la sortida...increïble.
Mireu, mireu, milers de persones per davant.
09:00. 1ª sortida. Surten els atletes d'èlit i les cadires de rodes. Això és una festa i estem tots molt emocionats. Gent d'arreu, de 30, 40, 50 i 60 anys...però tots a punt pel mateix repte.
09:10. 2ª sortida. Surt una gran part de la gent, de fet, tots els calaixos menys el nostre. Per fi, podem començar a moure'ns i avançar cap a la sortida, esperant la 3ª i darrera sortida, la nostra.
 |
| Ja ens movem cap a la sortida |
09:20. Sortim!!!!!. Crono en marxa, cridòria, ànims i una quantitat de gent a la que no estem acostumats. Com va sent habitual, el ritme no és alt. El gran grup avança a un ritme lent i en Martí i jo comencem a avançar, lentament, perquè hi ha tanta gent junta, que no hi ha pràcticament forats on passar.
Agafem un ritme lent, però còmode. Cal escalfar bé, que això serà llarg. Per sobre de 5:30 el km. no assolirem el segon dels objectius, que és acabar per sota les 4 hores, però els primers km passen per carrers excessivament estrets pel gran volum de corredors.
Es fa més ample i apretem el ritme. Durant uns km baixem dels 5:15 i recuperem temps perdut, però ràpidament la mitjana puja, ja que els habituallaments són lents. ( si alguna cosa podem retreure a l'organització, són els habituallaments, situat només a un costat del carrer, fet que dificulta moltíssim poder accedir-hi i es produeixen tensions, crits, cops i mal humor entre molts de nosaltres ).
El ritme no puja, però no baixa, ens trobem molt bé i els km van passant amb una facilitat sorprenent. Hi ha música, gent animant i el temps continua acompanyant.
km. 15???? ja??? caram, això va de conya. Portem més d'un terç de la cursa i sembla que acabem de sortir. Seguim avançant gent, molta gent i tot i voler apujar el ritme, es fa molt difícil, encara anem massa atapeïts i no som encara a les avingudes amples.
Ja som a la mitja!!!! No fem un temps per tirar coets, però continuem molt bé i ara ja cal prémer l'accelerador.
Apujo el ritme, els genolls comencen a fer-me mal i aguantar 4 hores corrent se'm farà molt difícil. En Martí manté el seu ritme i ens distanciem un pèl. Freno, ens ajuntem de nou, però en pocs metres, torno a agafar distància.
Sóc en un moment difícil. Continuar al meu ritme i deixar en Martí o baixar el ritme, seguir junts i arriscar-me a patir massa dolor als genolls. Passa una noia catalana a bon ritme que m'anima, i ja que tenim un punt de trobada amb en Martí, en cas de separar-nos, canvio el ritme i em poso al seu darrera, però s'esmuny entre la gent com un peix i la perdo en menys de mig quilòmetre.
Ja vaig sòl. Em trobo molt bé i no deixo de pensar que m'he preparat per aquest moment durant els darrers 3 mesos. Ara comprovo que l'entrenament està donant els seus resultats i els ànims són ben alts.
km. 27. Per fi, el punt on hi ha els gels de powerbar. Necessaris com l'aigua, la fruita o la beguda isotònica, me n'empasso un ràpidament. ( aquest serà el segon retret a l'organització. Un sòl punt de gels és del tot insuficient. Ara entenc perquè hi havia tants corredors amb gels a la cintura ).
Aquí les avingudes i carrers són més amples. Hi ha molt de públic, molta gent fent cridòria, xivarri, i destaquen pel seu volum i fervor, els danesos, que animen als seus compatriotes de manera incondicional.
Continuo avançant a força gent, i això sempre m'aixeca els ànims, ja que em fa sentir encara fort i permet continua sense defallir.
km. 32. el mur???? El pensament del mur dura segons, ja que estic fent uns parcials d'allò més bons. Comencen els darrers 10 km. Seran 50, 55 o 60 minuts, però això sembla fet. Trobar-se bé en aquest punt és un goig i no s'ha de desaprofitar.
km. 36. Ostres, encara en falten 6. Eeeeepp....aquest no era el pensament positiu de fa 1 km. Què passa?? Res, un moment de debilitat ( debilitat entesa com a fluixera ). Necessito, per segona vegada a la cursa, una llebre. Algú que m'estiri i em porti fins al final. Passa una nòia danesa, a un ritme per sobre el meu, i m'hi enganxo. Vaig amb ella un parell de km. però passat el 38, ella manté el ritme però jo ja no.
Com en els partits de futbol, en el temps afegit, jo ja demano que pitin el final....ja s'acaben les piles, falten poc més de 3,5km. però comença el patiment. Res, en el pitjor dels casos seran 20 minuts, així que som-hi, que això ja està fet.
Quina recta, no s'acaba mai. Desitjo no haver vist el punt quilomètric i que el 40 sigui aquí, però no, el rètol és el del 39...no potser, no potser, aquesta recta l'han estirat i no s'acaba mai.
Ara ja em costa mirar endavant. Miro el terra i no m'agrada, ja que sempre he pensat, i ara ho confirmo, baixar la mirada i no mirar el recorregut, ajuda a acabar, però és simptomàtic de fatiga i patiment, com a mínim, en el meu cas.
S'acaba la recta, girem, km. 40. Vaaaa...ja s'acaba. M'he preparat, 12 o 13 minuts no són res després de....després de....fa 8km. que no miro el crono, no en tinc ni idea del temps que porto i ja no m'importa. L'objectiu és a tocar, acabar la primera marató i el crono ja no és un element a considerar.
Gir a l'esquerra, a la dreta, a l'esquerra....no puc apujar el ritme, però el recorregut passa més ràpid al fer girs.
Km. 41....el darrer. Fem un gir a l'esquerra i ja es veu la Porta de Brandemburg. És allà, a tocar. L'avinguda és plena de gent a vessar. Vinga, vinga...dreta, esquerra, dreta , esquerra...no puc apretar, gens, però la inèrcia i les ganes d'acabar em porten cap allà. Amplada, vaig a la dreta, passo la porta i queden poc més de 200 mts.
El crono oficial no arriba a les 4:10, per tant, estic fent bon temps....la línia de meta, la catifa electrònica, la meta!!!!!
Em fa mal tot. No em trobo massa bé. Vull seure, vull estar de peu, vull caminar, vull parar....hi ha una cua llarga per sortir, necessito aire. Un noi al voral estirat en una camilla, tremolant, porta un vial posat. Cares de satisfacció, però moltes cares de dolor, de patiment.
Ens donen les medalles i un plàstic per tapar-nos. Tinc molt de fred. Avanço fins a on hi ha aigua, me'n bec dos gots, i un parell de vegades em pregunten si em trobo bé. Responc que sí, però no és cert del tot.
Fruita. Pomes i plàtans. No vull més plàtan, així que agafo i devoro una poma. Em cau molt bé. Necessito sucre, energia, i una senzilla poma em va de conya.
Arribo a la tenda i recupero la bossa. No tinc esma de canviar-me ni tapar-me; a més a més, en Martí no pot ser lluny i ens hem de fer una foto final.
Vaig al punt on ell té la roba, passant per l'estand de les cerveses, sense alcohol, que assaboreixo lentament i plàcida.
Puc seure en un banc a esperar en Martí. El genoll esquerra sembla destrossat, l'engonal no em deixa ni moure la cama i els peus bullen.
Fa 20 minuts que espero i encara no sóc conscient que ja he acabat, he fet la marató, però ara no sé que vull, ja que estic esgotat, no puc, fa fred i vull treure'm la roba i estirar-me.
Marc!!!.... Martí!!! Ja és aquí. No puc dir-li res, encara, i ens fem una forta abraçada. Vull plorar, em fa mal tot, però la cara d'en Martí, al saber el meu temps, en tornen a la realitat. Em felicita i, finalment, començo a dir-me que ja està, l'he acabat i per sota 4 hores......viscaaaaaa!!!!!
En Martí ha patit rampes i s'ha convertit en un infern fer els darrers 12 km., però és un atleta molt dur i tot i el dolor i el pes psicològic, ha creuat la meta. Sempre li diem, és el nostre "mestre", i en moments així demostra el perquè.
Ho hem fet!!!!!
Marxem cap a l'hotel, en Martí cervesa ( sense alcohol ) en ma, comentant la jugada, però molta estona sense dir res, ja que les forces són molt minses i costa, fins i tot, parlar.
Passem pel km. 38,5, al costat de l'hotel, i encara hi passen corredors. Porten quasi 6 hores corrent i ja van arrossegant-se. Atletes dignes d'admiració, ja que, amb un patiment, probablement excessiu, acabaran la marató, de ben segur, fora de control.
Dutxa, xocolata, galetes...i cap al llit. En Martí descansa, però no dorm, però jo faig una migdiada de 2 hores llargues, que em permetran poder sortir a anar a dinar/sopar.
Fem un passeig per estirar les cames i parem en una pizzeria italiana, on ens mengem un bon plat de formatges entre els dos i un parell de pizzes gegants. Ho necessitàvem..i ens ho mereixíem....hehehe.
Casualment, pared amb pared, hi ha un irlandès i no ens hi podem estar, així que cap dins a fer una copeta.
 |
| Xerrant amb casa i esperant la birra |
Tornem a l'hotel i ens acomiadem de la Vero, tot i agraïnt-li, de nou, el seu ajut logístic.
Anem a dormir. El dia ha estat intens, amb moltes emocions positives i moments durs, però vaig a dormir repentint-me, en veu alta, que....ja sóc MARATONIÀ!!!!
Bona nit...i fins demà!!!!
